Pot sonar una mica tòpic, però “no sabes lo que es hasta que lo ves”.

Anar-hi és perillós; un cop ho has viscut segurament vulguis tornar, així que posa’t a treballar i estalviar un altre cop, un problema per una “petitte” estudiant com jo. Si tingués el temps i els diners estaria escrivint això des de Bobo.

M’ha costat el triple de temps del que vaig estar allà fer el testimoniatge, no sé com descriure el que vaig sentir i viure, i per molt que ho fes, no tindria res a veure amb la vostra experiència si hi anéssiu. Per tant, si realment tens ganes i la informació suficient d’on vas i què hi vas a fer, para de llegir i ves-hi.

És una experiència que no es pot explicar objectivament, però vull destacar la relativitat amb la que viuen algunes coses, per nosaltres tant exclusives i importants i per la gent burkinbé tant inherents al seu dia a dia (com la mort o la consideració del temps), la hospitalitat i la manera que tenen de rebre’t i de saludar-se entre elles i ells, la màgia que desprenen els pobles i l’essència de les persones.

Tenia por (allò desconegut ens en genera) fins que vaig posar un peu a l’aeroport de Ouagadougou; em vaig sentir acollida, la gent és genial, i el Baba ho fa tot més fàcil.

Portava molt de temps (molt és molt) volent viure una experiència com la de fer un voluntariat, i no per posar-me xapes de súper-heroïna o de bona persona, sinó que volia conèixer una cultura diferent, compartir vivències i aprendre més sobre la realitat que viuen alguns infants de Burkina Faso dia a dia (tant diferent a la nostra). No volia veure més documentals, llegir informació o que la gent m’expliqués històries. Volia viure-ho de primera mà i estava cansada d’esperar el moment.

El moment és ara si ho vols amb totes les teves ganes.

P.D.: Em va agradar molt compartir aquesta experiència amb les persones amb qui ho vaig fer i que no havia trobat el moment per donar-vos les gràcies Alberto i Blanca!